Fa dos anys que va néixer l’Institut Andorrà de les Dones en compliment de la Llei 6/2022, per a l’aplicació efectiva del dret a la igualtat de tracte i d’oportunitats i a la no-discriminació entre dones i homes, amb la missió principal de promoure la participació de les dones en la vida política, cultural, econòmica i social en igualtat de condicions i d’oportunitats que els homes, així com de prevenir i eliminar les discriminacions per raó de sexe. Aquesta llei emanava també del compromís adquirit per Andorra de ratificar la Convenció Europea de Drets Humans i la Carta Social Europea, que obligaven l’Estat a tutelar els drets humans, a prohibir la discriminació per raó de sexe i a garantir la igualtat d’oportunitats. 

Quan se’m va confiar la tasca d’arrancar aquest projecte, i després de donar-hi moltes voltes, vaig apostar per abocar-hi tota la meva energia i experiència per encarrilar un repte molt engrescador, amb plena consciència de la responsabilitat i la implicació que comportaven. Tot i que no ha estat visible des de l’exterior, el fet de no disposar de gaires recursos ha estat l’origen de negociacions i de realitzacions més marcades per la voluntat, el treball i la creativitat que pel que simplement tocava. També ha suposat, amb el suport i l’esperonament incomparables de la resta de membres de la Comissió Executiva, dos anys d’activitat frenètica a l’hora de posar unes bases de funcionament, però sobretot de crear estratègies a curt i mitjà termini, i de començar a dotar l’organisme d’eines de treball per fomentar la igualtat.

Ara, dos anys més tard, les circumstàncies em porten a alçar el vol cap a altres destins, però veig el llarg camí que encara li queda per fer a l’Institut Andorrà de les Dones. Fins ara, ha estat un recorregut fet de petites passes, modestes, ràpides  però segures. D’ara endavant  faran falta passes cada cop més llargues, però igualment ràpides i encertades, per arribar a assolir els seus objectius. Perquè la igualtat no hi és. Encara que alguns ens tractin de woke, de bonistes o de feministes, la realitat és tossuda i les dades ens demostren que ni a Andorra ni enlloc la igualtat entre dones i homes existeix. Una mica de pensament crític i d’anàlisi de totes les notícies i opinions versades sobre el tema ens hauria de permetre desmentir totes les falsedats que se’ns vol fer creure interessadament.   

Totes les experiències tenen vessants positives i negatives; per la part que em toca només em quedaré amb les positives. Les demandes socials dels col·lectius sensibles als quals hem procurat donar resposta i el seu agraïment; la implicació i la complicitat dels i les professionals que ens han acompanyat en aquest camí; la xarxa i el suport establerts amb altres dones en l’àmbit professional (a totes elles, que ja s’hi reconeixeran, gràcies per compartir i, si em deixeu, seguiré al vostre costat). Gràcies també a tota la gent i les entitats aliades que ens han demostrat fefaentment que la seva col·laboració era honesta i anava més enllà del postureig mediàtic; la motivació i l’interès d’algunes persones dels mitjans de comunicació que, tot i patir el menysteniment per part d’alguns matxirulos irreductibles, han procurat complir amb les pautes d’equitat o defensar les causes femenines en les notícies, sense oblidar l’acollida i el fet de compartir experiències des de diferents institucions homòlogues de països més propers o més llunyans.  
No tinc prou espai per agrair l’ajuda i la confiança a tothom que ha cregut en una causa justa i en mi per promoure-la. Que sàpiguen que el relleu està assegurat i que la tasca continuarà amb més força que mai.

Gràcies a tothom i a reveure. 

Montserrat Ronchera