Seneca Falls, Nova York 1848

“Decidim: que totes les lleis que impedeixin que la dona ocupi a la societat la posició que la seva consciència li dicti, o que la situïn en una posició inferior a la de l’home, són contràries al gran precepte de la natura i, per tant, no tenen ni força ni autoritat.”
És una mica irònic pensar que aquestes paraules d’ara fa 175 anys, que van ajudar a construir el “país de la llibertat”, estiguin avui tan qüestionades per la mateixa societat que les va produir.

El 19 i 20 de juliol del 1848 va tenir lloc la Convenció de Seneca Falls a l’estat de Nova York. Una trobada de dos dies que va acabar amb la Declaració de Sentiments, considerada el primer programa polític feminista de la història moderna. Un dels esdeveniments més significatius en la història de la lluita pels drets de les dones.

L’escriptora Núria Varela explica com, a partir d’aquell moment, les dones nord-americanes es van començar a organitzar per lluitar pel dret al vot. Havien estat excloses sistemàticament de la ciutadania i calia revertir aquesta realitat. Van entendre que si no tenien dret a votar ni a ser elegides, difícilment podrien impulsar els canvis estructurals que necessitaven. I, sobretot, sabien que si elles no lluitaven, ningú ho faria.

Aquesta història s’ha repetit arreu del món, també a casa nostra on les dones andorranes van aconseguir el dret de vot amb moltes dificultats.

Després de Seneca Falls es van encadenar moviments i petits canvis que van desencadenar transformacions més grans. El moviment pels drets civils als Estats Units —i a Europa— va ser llarg i complex, però va contribuir a establir la idea que totes les persones som éssers dignes de respecte i de tracte igualitari. Principis recollits a les constitucions modernes, també en la nostra, com a valor compartit i estructural de les nostres societats.

Ha costat molt avançar en el reconeixement dels drets de les dones i en aquests moments estem en una situació de retrocés alarmant. En alguns llocs és desolador, com succeeix en l’Afganistan on les dones estan excloses de tot: de l’educació, del mercat laboral, dels espais públics i de l’accés a sanitat bàsica, entre tantes altres coses. L’Afganistan és avui el país amb la repressió de drets de les dones més greu del món. Però en el nostre entorn també veiem molts retrocessos. Alguns més subtils, com la promoció de models de vida aparentment ideals que, sota una imatge curosa i un discurs de falsa llibertat, limiten l’autonomia de les dones i reforcen rols tradicionals que tant ha costat superar, altres molt evidents i difícils de contrarestar com la ciberviolència.

El Fons Fiduciari de les Nacions Unides per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona va analitzar aquest retrocés durant el 2024, basant-se en informació procedent d’informes, avaluacions i enquestes realitzades a més de 100 organitzacions en més de 50 països. El document mostra com les organitzacions que treballen per eliminar la violència contra les dones i les nenes són afectades per tres formes interconnectades de reacció: reacció sistèmica, tàctiques de “negar, distorsionar i distreure”, repressió i violència. Aquest tema ha arribat també als debats de la IV Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament celebrada a Sevilla, on la directora executiva d’ONU Dones, Sima Bahous, va instar a “convertir els compromisos en finançament real”, advertint que ajornar la inversió en igualtat de gènere surt molt car. Els països en desenvolupament afronten un dèficit de 420.000 milions de dòlars anuals per assolir els objectius d’igualtat, i només 1 de cada 4 governs controla realment quan inverteix en polítiques de gènere. 

Les dones a Seneca Falls van sembrar una llavor de lluita que cal recordar entenent que defensar els drets de les dones, més de la meitat de la població mundial, han de formar part de l’acció política.  No és només una qüestió de justícia històrica, sinó una aposta imprescindible per un futur més igualitari, sostenible i millor.

Judith Pallarés