Creieu que el nostre país és igualitari? És una pregunta recurrent que els mitjans de comunicació fan a peu de carrer aquests darrers anys, unes minienquestes que ens permeten deduir, per les opinions expressades, com n’és d’envejable la nostra situació i que en el dia a dia hi ha poca consciència de les desigualtats.

La realitat, però, és una altra. A l’Informe d’avaluació sobre la situació de les dones i la igualtat 2023 que hem fet a l’Institut Andorrà de les Dones partint de les dades estadístiques oficials, se’ns mostra que encara manca un llarg camí per arribar a allò que hauria de ser:

– Les dones dediquen 17 hores setmanals a les feines de casa per 10,4 hores els homes.
– Les dones són les que destinen més temps a l’atenció dels fills, en un 59,1% dels casos.
– Pel que fa a la conciliació, el 30,2% de les dones tenen algunes o moltes dificultats per conciliar, pel 24,7% dels homes. 
– La bretxa salarial al sector privat és de ‒26% per a les dones. Per ocupació, la bretxa per a les directives està a ‒11,4%, per a les tècniques i especialistes a ‒15,2%, per a les administratives a ‒8,8%, i per a les dones del sector serveis (restauració, atenció, venda) a ‒23,7%. 
– Al sector públic la bretxa salarial global és del ‒0,28%, però quan es puja en l’escala jeràrquica, la bretxa s’incrementa fins al ‒17% en detriment de les dones. 
– El personal no qualificat i, en conseqüència, menys remunerat és majoritàriament femení (14,5% dones i 4% homes). 

No ens cal basar-nos només en aquestes dades, n’hi ha més i en diferents àmbits: la cultura, l’esport, el sexisme, l’assetjament, la violència… i totes ens mostren com estan discriminades les dones pel pes dels estereotips socials. És una roda de la qual costa prendre consciència i de la qual costa sortir. Les dones han d’assumir més tasques, més temps de cura de descendents i ascendents, han d’estar al 100% a la vida laboral perquè si no la seva projecció professional i salari es veuen afectats, la seva salut se’n ressent al llarg dels anys des de diferents vessants i, quan arriba la jubilació, sovint les pensions no els permeten viure dignament i han de recórrer al suport social, tot plegat amenitzat per discursos sexistes que diuen que això és mal de molts i que no n’hi ha per tant.

Què podem fer per canviar aquesta situació i promoure la igualtat real i efectiva a la qual la llei ens obliga?

En primer lloc hem de conèixer la realitat; això vol dir tenir dades i més dades desglossades per gènere per anar delimitant tots els camps d’actuació. 

Hi ha d’haver un compromís institucional ferm i explícit amb un programa i actuacions urgents per conscienciar la ciutadania sobre la realitat que vivim i, sobretot, donar exemple i ser referent en l’aplicació d’aquestes mesures.

Un altre deure és la formació a tots els nivells. Tot i que ja fa anys que s’ha iniciat, cal ampliar l’educació sexoafectiva igualitària des de la primera infància i en totes les etapes escolars i formatives com un pilar imprescindible per a la prevenció del sexisme i de la violència, i per al foment de la corresponsabilitat i l’equitat. També cal continuar la formació per a adults i cal reforçar-la en l’àmbit públic (administracions, justícia, cossos especials…) per conscienciar sobre la realitat i oferir formació especialitzada per no deixar-nos guiar per les percepcions, sovint enganyoses. En l’àmbit privat, les normatives vigents obliguen a determinats compliments; tot i així, la formació per lluitar contra els estereotips és necessària per desterrar comportaments obsolets, el sexisme més ranci, les bretxes professionals i salarials, i apostar per la inclusió i la conciliació com a eines bàsiques per a l’equitat.

I vosaltres, què creieu? Hi arribarem? En quant de temps?

Montserrat Ronchera