S’acosta el 8 de març, la setmana vinent estarà plena d’activitats per commemorar el Dia Internacional de la Dona, a Andorra i a tot el món. Es parlarà d’igualtat, de drets, de les fites aconseguides i dels reptes pendents. El 8 de març ens convida a reflexionar sobre com hem arribat fins aquí i per què aquesta lluita continua sent tan necessària. I cal perquè encara hi ha a qui li molesta, i a mi em costa d’entendre, com pot incomodar lluitar per obtenir un món més just? El 8 de març ens ha de servir per recordar que res del que tenim ha estat casualitat i que cap dret està garantit per sempre.
Si avui les dones, les nostres mares, les nostres filles, les nostres germanes, podem decidir anar o no a la universitat, treballar fora de casa o quedar-nos-hi, tenir fills o no tenir-ne, és perquè moltes dones abans que nosaltres vam lluitar perquè això fos possible.
Hi ha hagut un abans i un després en la lluita per la igualtat.
Les dones hem passat de ser considerades legalment menors d’edat per a tot a poder votar, estudiar i decidir per nosaltres mateixes el que volem, però únicament en una petita part del món, cal dir-ho. Obrir un compte bancari, gestionar el nostre patrimoni, escollir una carrera professional sense ser excloses pel simple fet de ser dones no passa a tot arreu. I aquí, no fa pas tant! Les nostres àvies i mares ho recorden molt bé perquè elles no ho podien fer encara que no us ho cregueu.
Encara avui, en molts països, les nenes són forçades a casar-se, se’ls nega l’educació, es limita la seva llibertat de moviment, se les tracta com a ciutadanes de segona. I fins i tot en aquells llocs on hem aconseguit drets, la història ens demostra que podem perdre’ls. En molts llocs, s’està promovent un retorn als rols tradicionals de gènere: es fomenta que les dones tornin a casa, que limitin les seves aspiracions professionals, que se sotmetin als valors d’una societat que, per comoditat o por, ens vol de nou en el nostre “lloc assignat”. Sorgeixen discursos que intenten desacreditar la lluita per la igualtat dient que exagerem, que ja no és necessària, que ens passem de voltes, però mentrestant les dades de violència masclista s’incrementen, la bretxa salarial continua sense desaparèixer, la responsabilitat en les tasques de llar i en la cura dels familiars continua sent de les dones majoritàriament, no són propietàries de la casa en la qual viuen ni del cotxe que condueixen, i quan ho són és perquè assumeixen deutes que sovint acaben afrontant soles.
El sostre de vidre continua existint i fa impossible l’accés a consells d’administració, altament masculinitzats. Es restringeixen els drets fonamentals de les dones amb l’excusa de la moral, la religió o la tradició, i per això encara hem de continuar lluitant. I és molt important entendre que aquesta no és només una qüestió de drets de les dones, sinó de llibertat per a tota la societat. Una societat que limita les dones és una societat que limita el seu potencial.

Judith Pallarés